Antoni Serra Ramoneda reflexiona sobre les possibles raons de la pèrdua de pes de la societat civil, i proposa mesures per redreçar la situació.
No m’ha satisfet mai l’expressió “societat civil”. Quins són els altres subconjunts que, sense que s’hi superposin, integren l’ampli concepte de societat? Pel cap alt, se m’acut que els que mereixerien el qualificatiu de militar o eclesiàstica, però la seva importància numèrica seria tan reduïda que amb prou feines mereixerien consideració. Ara bé, el cas és que ha fet fortuna i s’ha imposat. Pel context en què és utilitzada, dedueixo que amb ella es vol designar el calaix de sastre integrat per totes les iniciatives que, nascudes al marge de l’Administració pública, han procreat institucions i organitzacions, els responsables de les quals no formen part de la burocràcia politicoadministrativa. “La Caixa”, el Barça o l’Orfeu Català serien exemples excel·lents dels resultats de la societat civil. Les tres són institucions d’un enorme pes en la vida catalana. En canvi, posem per cas, les diputacions provincials tenen el seu origen en sengles disposicions aparegudes al BOE, o al diari oficial equivalent, i els qui tenen a les seves mans les regnes d’aquestes entitats són càrrecs polítics i funcionaris.
És una opinió molt estesa que en la Catalunya actual la societat civil ha perdut pes. Ja no genera iniciatives de la mateixa importància que les que, nascudes a cavall dels segles XIX i XX, constitueixen encara avui peces fonamentals de l’entramat cultural, esportiu i econòmic del Principat. Però hi ha escassa renovació i manca d’energies entre les classes dirigents si les comparem amb la burgesia que va ser capaç de convertir Barcelona en la capital del modernisme arquitectònic gràcies a Gaudí, Domènech i Montaner i altres artistes de gust revolucionari per a la seva època. No hi ha figures com les d’Eusebi Güell, distingit i adinerat home de negocis que va ser capaç de confiar en l’arquitecte de Reus un projecte tan visionari i progressista com el del Parc Güell.
Aquesta pèrdua de protagonisme de la societat civil és paradoxal. En les seves èpoques de floriment, Catalunya gairebé no tenia institucions polítiques pròpies. Només Prat de la Riba va ser capaç d’inventar-se una Mancomunitat de Diputacions, que, en realitat, gaudia de ben poc poder, encara que és veritat que va saber aprofitar-lo fins a l’ultima gota. La burgesia catalana, la flor i nata de la societat civil, va saber suplir aquesta deficiència amb imaginació i coratge. Els empresaris tèxtils que van construir les seves instal·lacions fabrils al llarg del Llobregat i el Ter van haver d’encarregar-se de construir les carreteres i altres infraestructures que un poder públic llunyà i escàs de recursos no podia ni volia atendre. Els industrials catalans fins i tot van acceptar disfressar-se de polítics per defensar davant el Govern de l’Estat els seus interessos proteccionistes. Recordem la candidatura al Congrés dels Diputats de 1901 integrada pels presidents de quatre institucions econòmiques, el programa de la qual es reduïa bàsicament a temes aranzelaris. Avui dia, la situació és ben diferent. Catalunya disposa d’una autonomia que, sense arribar a ser tan àmplia com molts desitgen, ha permès l’aparició de polítics professionals i la creació de cossos de funcionaris públics encarregats de l’administració dels afers col·lectius. I és ara precisament quan la societat civil sembla que porta una vida lànguida.
Una primera tesi que expliqués aquesta aparent paradoxa seria que hi ha un efecte substitució entre societat civil i poder polític. Quan aquest és feble, la societat civil ha d’omplir el buit i prendre iniciatives en tots els àmbits, tant l’econòmic com el cultural. Lliure de normes burocràtiques i entrebancs funcionarials, la imaginació és més creativa i els resultats més potents i duradors. Aquest efecte substitució també es manifesta en l’àmbit financer. Una Administració pública lleugera requereix pocs recursos, la qual cosa es tradueix en una escassa pressió fiscal. Els beneficis empresarials gairebé no es veuen minvats per impostos, cosa que permet un marge d’actuació notable. Al contrari: en el moment que el poder polític adquireix pes, la renda disponible a les mans dels particulars disminueix i, llavors, qui ha d’impulsar projectes col·lectius és una burocràcia liderada per polítics a dedicació completa, i els recursos necessaris s’han de sostreure via impositiva de les butxaques dels particulars. Una altra qüestió és si la substitució de la societat civil per la superestructura politicoburocràtica implica canvis en la forma i l’eficiència de la utilització dels recursos. Però, en definitiva, segons aquesta opinió, la iniciativa privada es veu ofegada si més no pel que fa a la solució de problemes col·lectius.
Un altre corrent sosté, al contrari, que societat civil i poder polític burocràtic són complementaris. En una visió amb perfum marxista, el segon no és sinó una creació dels qui tenen les regnes de la primera. Així, la distinció entre ambdues esferes seria exagerada i les fronteres entre elles gens nítides. El que ha passat a Catalunya, segons aquesta opinió, ha estat una decadència endògena de la societat civil que tampoc no ha sabut engendrar, tan bon punt s’hi han donat les circumstàncies, una classe política i una burocràcia de primera qualitat. D’unes vinyes resseques se’n va esperar una collita d’una qualitat òptima. La decadència té, segons aquest punt de vista, diferents arrels. Una ha estat l’escàs entusiasme de la burgesia catalana per les noves tecnologies i les activitats industrials que aquestes permeten. Es compliria així la regla de les tres generacions, la qual no seria només aplicable a l’empresa familiar, sinó a una economia on aquesta prolifera. Avui els descendents d’aquells empresaris aguerrits que van fer de Catalunya la fàbrica d’Espanya aspiren a alguna sinecura funcionarial o a integrarse en la ben remunerada plantilla d’alguna caixa d’estalvis. El cicle s’ha tancat sense que ningú hagi sabut prendre el relleu d’aquells autèntics ciutadans schumpeterians que, sense ajudes pressupostàries, van saber convertir el país en el motor econòmic espanyol. Un altre seria la deriva cap a un nacionalisme exacerbat que ha portat a tota la població catalana a tancar-se en si mateixa allunyant-se dels corrents culturals i científics mundials. I, finalment, la baixa altesa de les mires dels polítics catalans entestats en guerres internes més que en la definició d’estratègies que permetin mantenir el país com a referent econòmic i cultural per al conjunt d’Espanya.
No hem de deixar que el pessimisme ens aclapari, però, alhora, no podem negar que els moments no són pas gloriosos. Una confluència de circumstàncies externes i internes ha donat el resultat present, però no són perennes. De totes maneres, perquè la recuperació no es retardi en excés, són dues les mesures que m’atreviria a aconsellar. La primera, que s’aprovi al més aviat possible una nova llei electoral que aproximi els partits als ciutadans, i això significa, entre d’altres mesures, admetre les llistes obertes de tal manera que aquells deixin de ser vistos com a caixes tancades on els noms propis, llevat del de cap de llista, no tenen cap importància. La segona, que els polítics tinguin més confiança en la societat civil i no pretenguin ocupar tots els buits, és a dir, els càrrecs, en els quals s’acumulin unes engrunes de poder i de prebendes.
No m’ha satisfet mai l’expressió “societat civil”. Quins són els altres subconjunts que, sense que s’hi superposin, integren l’ampli concepte de societat? Pel cap alt, se m’acut que els que mereixerien el qualificatiu de militar o eclesiàstica, però la seva importància numèrica seria tan reduïda que amb prou feines mereixerien consideració. Ara bé, el cas és que ha fet fortuna i s’ha imposat. Pel context en què és utilitzada, dedueixo que amb ella es vol designar el calaix de sastre integrat per totes les iniciatives que, nascudes al marge de l’Administració pública, han procreat institucions i organitzacions, els responsables de les quals no formen part de la burocràcia politicoadministrativa. “La Caixa”, el Barça o l’Orfeu Català serien exemples excel·lents dels resultats de la societat civil. Les tres són institucions d’un enorme pes en la vida catalana. En canvi, posem per cas, les diputacions provincials tenen el seu origen en sengles disposicions aparegudes al BOE, o al diari oficial equivalent, i els qui tenen a les seves mans les regnes d’aquestes entitats són càrrecs polítics i funcionaris.
És una opinió molt estesa que en la Catalunya actual la societat civil ha perdut pes. Ja no genera iniciatives de la mateixa importància que les que, nascudes a cavall dels segles XIX i XX, constitueixen encara avui peces fonamentals de l’entramat cultural, esportiu i econòmic del Principat. Però hi ha escassa renovació i manca d’energies entre les classes dirigents si les comparem amb la burgesia que va ser capaç de convertir Barcelona en la capital del modernisme arquitectònic gràcies a Gaudí, Domènech i Montaner i altres artistes de gust revolucionari per a la seva època. No hi ha figures com les d’Eusebi Güell, distingit i adinerat home de negocis que va ser capaç de confiar en l’arquitecte de Reus un projecte tan visionari i progressista com el del Parc Güell.
Aquesta pèrdua de protagonisme de la societat civil és paradoxal. En les seves èpoques de floriment, Catalunya gairebé no tenia institucions polítiques pròpies. Només Prat de la Riba va ser capaç d’inventar-se una Mancomunitat de Diputacions, que, en realitat, gaudia de ben poc poder, encara que és veritat que va saber aprofitar-lo fins a l’ultima gota. La burgesia catalana, la flor i nata de la societat civil, va saber suplir aquesta deficiència amb imaginació i coratge. Els empresaris tèxtils que van construir les seves instal·lacions fabrils al llarg del Llobregat i el Ter van haver d’encarregar-se de construir les carreteres i altres infraestructures que un poder públic llunyà i escàs de recursos no podia ni volia atendre. Els industrials catalans fins i tot van acceptar disfressar-se de polítics per defensar davant el Govern de l’Estat els seus interessos proteccionistes. Recordem la candidatura al Congrés dels Diputats de 1901 integrada pels presidents de quatre institucions econòmiques, el programa de la qual es reduïa bàsicament a temes aranzelaris. Avui dia, la situació és ben diferent. Catalunya disposa d’una autonomia que, sense arribar a ser tan àmplia com molts desitgen, ha permès l’aparició de polítics professionals i la creació de cossos de funcionaris públics encarregats de l’administració dels afers col·lectius. I és ara precisament quan la societat civil sembla que porta una vida lànguida.
Una primera tesi que expliqués aquesta aparent paradoxa seria que hi ha un efecte substitució entre societat civil i poder polític. Quan aquest és feble, la societat civil ha d’omplir el buit i prendre iniciatives en tots els àmbits, tant l’econòmic com el cultural. Lliure de normes burocràtiques i entrebancs funcionarials, la imaginació és més creativa i els resultats més potents i duradors. Aquest efecte substitució també es manifesta en l’àmbit financer. Una Administració pública lleugera requereix pocs recursos, la qual cosa es tradueix en una escassa pressió fiscal. Els beneficis empresarials gairebé no es veuen minvats per impostos, cosa que permet un marge d’actuació notable. Al contrari: en el moment que el poder polític adquireix pes, la renda disponible a les mans dels particulars disminueix i, llavors, qui ha d’impulsar projectes col·lectius és una burocràcia liderada per polítics a dedicació completa, i els recursos necessaris s’han de sostreure via impositiva de les butxaques dels particulars. Una altra qüestió és si la substitució de la societat civil per la superestructura politicoburocràtica implica canvis en la forma i l’eficiència de la utilització dels recursos. Però, en definitiva, segons aquesta opinió, la iniciativa privada es veu ofegada si més no pel que fa a la solució de problemes col·lectius.
Un altre corrent sosté, al contrari, que societat civil i poder polític burocràtic són complementaris. En una visió amb perfum marxista, el segon no és sinó una creació dels qui tenen les regnes de la primera. Així, la distinció entre ambdues esferes seria exagerada i les fronteres entre elles gens nítides. El que ha passat a Catalunya, segons aquesta opinió, ha estat una decadència endògena de la societat civil que tampoc no ha sabut engendrar, tan bon punt s’hi han donat les circumstàncies, una classe política i una burocràcia de primera qualitat. D’unes vinyes resseques se’n va esperar una collita d’una qualitat òptima. La decadència té, segons aquest punt de vista, diferents arrels. Una ha estat l’escàs entusiasme de la burgesia catalana per les noves tecnologies i les activitats industrials que aquestes permeten. Es compliria així la regla de les tres generacions, la qual no seria només aplicable a l’empresa familiar, sinó a una economia on aquesta prolifera. Avui els descendents d’aquells empresaris aguerrits que van fer de Catalunya la fàbrica d’Espanya aspiren a alguna sinecura funcionarial o a integrarse en la ben remunerada plantilla d’alguna caixa d’estalvis. El cicle s’ha tancat sense que ningú hagi sabut prendre el relleu d’aquells autèntics ciutadans schumpeterians que, sense ajudes pressupostàries, van saber convertir el país en el motor econòmic espanyol. Un altre seria la deriva cap a un nacionalisme exacerbat que ha portat a tota la població catalana a tancar-se en si mateixa allunyant-se dels corrents culturals i científics mundials. I, finalment, la baixa altesa de les mires dels polítics catalans entestats en guerres internes més que en la definició d’estratègies que permetin mantenir el país com a referent econòmic i cultural per al conjunt d’Espanya.
No hem de deixar que el pessimisme ens aclapari, però, alhora, no podem negar que els moments no són pas gloriosos. Una confluència de circumstàncies externes i internes ha donat el resultat present, però no són perennes. De totes maneres, perquè la recuperació no es retardi en excés, són dues les mesures que m’atreviria a aconsellar. La primera, que s’aprovi al més aviat possible una nova llei electoral que aproximi els partits als ciutadans, i això significa, entre d’altres mesures, admetre les llistes obertes de tal manera que aquells deixin de ser vistos com a caixes tancades on els noms propis, llevat del de cap de llista, no tenen cap importància. La segona, que els polítics tinguin més confiança en la societat civil i no pretenguin ocupar tots els buits, és a dir, els càrrecs, en els quals s’acumulin unes engrunes de poder i de prebendes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada