Article Andreu Ulied

Us poso aquest text de l' Andreu Ulied:

M’afanyo a demanar disculpes pel lirisme del record que voldría evocar ara, a l’inici d’aquesta presentació, però les coses no són com són sinó com les recordem, i el que jo recordo d’aquell matí de diumenge a principis de l’estiu del 1966 a Caldes d’Estrac, o Caldetes, prop l’hotel Colón, és d’un lirisme excessiu, ja ho se, i molt barceloní: veig el meu pare jugant a tenis amb el seu cosí, el tiet Niceto, el que treballava a la Derbi i coneixia l’Ángel Nieto, abans d’anar a la platja; l’olor de la terra batuda i les raquetes Dunlop, de fusta, l’escuma de la Coca-Cola, la sal de les patates fregides, la mar, ones que anaven i venien, massa fredes encara; després del tenis caminarem pel passeig dels Anglesos, aquelles vil·les magnífiques on s’hi estàven els cònsuls de mig món, durant la guerra, i després pujarem a fer la costellada a Sant Vincenç, a un restaurant prop d’un camp de futbol.

Tot ha canviat, des d’aleshores, i aquesta també és una història explicada moltes vegades. El viaducte que desgracià Caldetes l’inaugurà Manuel Fraga Iribarne l’estiu següent, el 1967, aquella pista de tennis no hi és, però l’hotel Colón s’ha modernitzat, ocupa 2.500 m2 i té una piscina amb aigua de mar escalfada, jacuzzi, sales de massatge i gimnàs. És cert que quan tot s’esborra en la memòria resten només les olors. I l’olor del Maresme és per mi, i per molts barcelonins que vàren néixer abans dels anys setanta, la de Caldetes quan encara no hi havía un viaducte volant sobre les cases, sobre les vies del tren, i la de Sant Vicenç de Montalt. Vaig recordar-ho així mateix en la primera sessió de presentació del Pla Estratègic del Maresme a la sala de Caixa Laietana, a Mataró, el novembre del 2005, després de la votació electrònica en la que una àmplia majoría dels assistents coincidiren en compartir una visió paradoxal sobre el Maresme: el Maresme era, per a tots ells, un lloc idílic per viure-hi, pel clima tebi, arrasarat dels vents del nord, la lluminositat del mar, i la proximitat a Barcelona, però al mateix temps estava cada día més degradat, desordenat, congestionat. Tot i així, continua sent un lloc atractiu per viure-hi, perquè els seus atractius són irresistibles. La casa que vull, que cantava el poeta Joan Salvat-Papasseït, era una casa no tan elegant com aquelles vil·les burgeses del passeig dels Anglesos de Caldetes, podía ser una torre o un petit xalet, o fins i tot amb una cada adosada en la versió més modesta, possibilista i democràtica. Que la mar la vegi, deia, i uns arbres en flor, prop de ciutat per ser-hi tot prest en cas de guerra o de festa. Aquest és exactament el missatge publicitari de les noves promocions inmobiliàries, les cases del golf de Sant Vicenç, sense anar més lluny. Aquesta identitat paradoxal del Maresme, que es va reflexar ja en l’acte de presentació del Pla Estratègic del Maresme, ens acompanyà al llarg de tots els treballs posteriors i continua present en aquest llibre de diagnosi, com un fil conductor inevitable.

Diuen que el pas del lirisme a la èpica marca el trànsit cap a la maduresa. La precipitació cobdiciosa, deia Josep Espinàs, que ha transformat brutalment el paisatge del Maresme, en termes físics, però també socials i econòmics, i el de la resta del litoral mediterrani, sobretot de l’espanyol, es deu en bona part a la incapacitat de les administracions públiques per ordenar la sobrepressió que es produí per la generalització de les vacances obligatòries i pagades, i la popularització dels vehicles turismes, des dels anys seixanta i setanta; llavors, es produí un nou episodi de la revolució de les masses anys moltys abans anunciada, i el turisme al Maresme deixà de ser patrimoni d’uns pocs cònsols, i uns quants rics i intel·lectuals i artistes estiuejants. Altres fenòmens, el creixement industrial, la primera gran onada migratòria procedent de la resta d’Espanya, transformaren els pobles i ciutats molt ràpidament. Fins i tot la geología granítica del Maresme contribuí a accelerar la urbanització, perquè és fàcil i relativament barat obrir camins en terrenys de sauló. El procés de creixement va ser tan ràpid llavors com ho ha tornat a ser a partir de l’any 2000, per l’arribada de població de mig món. Ja abans, durant els anys noranta, el Maresme havía anat integrant-se amb Barcelona, i molts barcelonins hi anaren a viure, ocupant torres i apartaments ja existents, o nova edificació, però contiuaren treballant al voltant de Barcelona; el teixit econòmic tradicional del Maresme, el tèxtil, l’agricultura intensiva, el turisme, es troben avui en processos de renovació que només en el cas del turisme tenen a favor la tendència de l’economía a globalitzar-se. El resultat de tots aquests processos, síntoles i diàstoles territorials, produïts sense altres mesures de control que els plans urbanístics municipals impulsats des de la reinstauració de la democràcia a Espanya, ha resultat en un paisatge que és efectivament molt heterogeni, amb àrees degradades i restaurades superposades a infraestructures molt precàries, urbanitzacions de luxe i barris de renda mitjana i baixa en les grans ciutats, mentre els preus del sòl no urbanitzable protegit segueixen sent els propis de l’expectativa d’urbanització que no han perdut.

Vina a Vilassar, em digué l’Albert Serratosa fa un parell d’anys, si vols saber cóm és en realitat el Maresme avui. Cóm negar-s’hi a l’oferta de recòrrer el Maresme amb un guia com ell? L’Albert té una d’aquelles bellíssimes cases d’indianos de Vilassar, de regust modernista, amb una finestra al tercer pis des d’on pot contemplar el mar, i allà hi passa moltes estones, com deien que passaven els dies i les hores els indianos retornats més o menys rics d’ultramar, de Cuba o Puerto Rico, enyorant-se. Perquè un segle abans del Maresme bucòlic d’estiuejants i burgesos diletants barcelonins, hi havía hagut un Maresme extravertit, de pescadors que es feren mariners i comerciants, negrers, banquers, inversionistes de L’Havana i Wall Street. Victor Balaguer, en una de les més romàntiques guies ferroviàries ens explica el paisatge vist des d’un vagó d’aquell primer tren que el 1848 feia la línia Mataró-Barcelona; casalots magnífics de capitans de la marina mercant, jardins de tarongers i llimoners a la falta de la muntanya, drassanes, gent atrafagada als ports. Pau Vila refé el mateix trajecte anys després, ja al final de la diguem-ne Belle Epoque dels anys vint, i ens pinta un paisatge maresmenc molt més introvertit, ja no hi havía tantes fàbriques tèxtils, ni jardins, quan a Mataró eren famoses les Mataró potatos. Després, als anys cinquanta, Josep Pla ens descriu, ja des del cotxe i no des del tren, un Maresme que es predisposa, pasivament, a rebre les primeres allaus de turistes. En cent anys, de Balaguer a Pla, l’imaginari del Maresme ha canviat molt: d’aquells herois tràgics com Miguel Biada, que finançà, a més del ferrocarril, l’únic cos d’exèrcit espanyol que no es rendí a Simón Bolivar, el Batallón de Pardos y Morenos Cubanos, dels capitans de la marina mercant, retratats en sèpia al segon pis del museu de Vilassar, i de l’escola de naútica d’Arenys, i el tèxtil, als càmpings i els primers turistes, els primers hotels a l’Alt Maresme, els hivernacles. Carlos Barral, des del mar, observa la costa de Barcelona i del Maresme més tard, a principis dels anys vuitanta, i clama contra tots els que han convertit, diu ell, aquestes aigües en una claveguera: industrials, urbanistes i enginyers de camins, canals i ports, assenyala Barral amb el dit com a culpables últims de la degració que patí el Maresme, des del 1967, en el meu record.

L’Albert Serratosa, precisament perquè és un enginyer de camins, canals i ports de la vella escola, està d’acord amb molt del que diu Carlos Barral. Vina un día a Vilassar i t’ensenyaré com és el Maresme en realitat, m’havía dit. Em deixà un petit ciclomotor i un casc, i així vaig passar un matí sencer al seu rebuf amunt i avall per rieres descurades, plenes de mals endreços, miserables passos sota l’autopista, i sota el ferrocarril, camps de plàstics trencats, esfilagarssats, carrers d’hivernacles, fàbriques i cementiris, solars expectants d’esdevenir qualsevol cosa en qualsevol instant, un garden-center, un aparcament de roulottes, magatzems de maquinària pesada, ferrovallers, tanques publicitàries, platges sense sorra, col·lectors d’aigües brutes reventats després del darrer episodi de pluja torrencial, aigües amb tota mena de sòlids flotants. I el més curiós és que tot el que vèiem no hauria d’existir, legalment, tot aquest desordre resulta de vulnerar o ignorar la normativa legal vigent. Per què les administracions no executen la prohibició de posar tanques publicitàries visibles des de les carreteres quan tenen l’obligació de fer-ho? Qualsevol altra país del món, em digué, si tingués un paisatge com aquest el mimaría, tots aquests quilòmetres i quilòmetres de platja, prop la muntanya, en un mar sense tsunamis ni taurons ni pirates! La infrastructura, viària, ferroviària, de sanejament, del Maresme, és molt precària. I el paisatge encara no urbanitzat sofreix una pressió enorme, fins el punt que se segueix comprant i venent a preus d’expectativa d’urbanització per grans inmobiliàries, tot i l’aprovació recent del Pla Director del Sistema Costaner, que consolida per uns deu anys encara com a no urbanitzable un sòl que hauría d’acabar sent, si es trobés la manera de fer-ho econòmicament viable, en bona part un sistema de parcs i jardins equipats.

Amb tot, costa molt poc tancar els ulls i imaginar cóm hauría de ser el Maresme, com sería Caldetes sense el viaducte de la N-II, i tots els municipis del Baix Maresme, el ferrocarril desplaçat o soterrat a trams. Costa molt poc d’imaginar un Maresme renovat, especialment si es té present la transformació del front litoral de Barcelona, del Baix Llobregat en curs, i també de Sant Adrià i Badalona, els projectes a Tarragona, a València. Si el Maresme fos un únic municipi de més de quatre-cents mil habitants, potser mig milió en uns deu anys, si tingués més centralitat dins de les entitats metropolitanes de Barcelona, podría impulsar amb molta major facilitat la mena de grans projectes de modernització, de les infraestructures i del paisatge, però també de l’economía, de la indústria que resta i del turisme, de l’agricultura intensiva. La fragmentació municipal, i la densitat d’ocupació del territori, que impedeix grans desenvolupaments urbanístics associats a projectes de renovació urbana, expliquen els retards acumulats. El procès d’integració progresiva del ferrocarril a les ciutats de Catalunya, a Terrassa, Sant Feliu de Llobregat, El Prat, L’Hospitalet, els plans per transformar en serveis de tren-tranvía la linia de Lleida a Cervera, contrasten amb la situació del Maresme. La majoria de tècnics que treballen al Maresme són avui per avui més aviat pessimistes, i més o menys es resignen a conviure amb l’ambivalència situació actual. Saben de la dificultat que implica que l’Estat intervingui efectivament en el Maresme, en la N-II, en el ferrocarril, les rieres, la costa, tot i que el Delegat del Govern sigui un antic alcalde, precisament de Caldes d’Estrac! També es difícil mobilitzar els teixits socials i d’empresaris del Maresme, a favor de projectes estratègics, col·lectius i a mig termini, segurament perquè l’estat actual no és del tot dolent, fins i tot en sectors econòmics en regressió hi ha empreses que van molt bé, i la decadència paulatina del Maresme és lenta, i desigual, l’economia aparentment creix.

A aquestes alçades de la història tots ja sabem que cal tenir un projecte de futur, un somni, per poder el·laborar una diagnosi de la realitat. Explícitament, o implícitament, tots ens imaginem d’una determinada manera no només cóm és sinó qui és, el Maresme, dues qüestions íntimament relacionades. El Maresme és, pels que hem contribuït a aquest llibre, i a la redacció del Pla Estratègic del Maresme, el gran golf que fa la costa al centre del litoral de Catalunya, que comença a les estribacions del Garraf, al delta del Llobregat, i acaba a la Tordera, i del qual Barcelona, deia Josep Pla, és la ciutat amb més habitants. Per qualsevol que hagi navegat per aquestes costes i hagi mirat la costa des del mar, d’això no hi ha cap dubte. El Maresme és la Costa de Llevant de Barcelona, deia Pau Vila. No hi ha ciutats més semblants que Barcelona i Mataró, a no més de tres hores passejant en bicicleta arran de platja (si existís un passeig marítim!). Mataró i Barcelona comparteixen la mateixa geografía i la mateixa història, i al llarg del segle XIX també un mateix projecte comercial i industrial; no és rar que el primer ferrocarril i de les primeres carreteres nacionals i la primera autopìsta a Espanya, es construïren entre ambdues ciutats. El Maresme no és ni una comarca entre d’altres de Catalunya, ni un suburbi residencial de Barcelona. Amb Barcelona, sempre ha estat, geogràficament, històricament, al centre del litoral de Catalunya. La tragèdia del Maresme no és tant el seu estat actual, com totes les oportunitats perdudes, la diferència cada dia major entre la realitat del que és, i del que podria ser. Però els projectes de futur de Barcelona, el sentit de les transformacions urbanes, socials i econòmiques de Barcelona, els problemes i les oportunitats de desenvolupament, els reptes de Barcelona i els del Maresme, al segle XXI, tornen a coincidir. És hora que el Maresme recuperi el temps perdut, i aquest llibre de diagnòstic estratègic és un pas en aquesta direcció.